Marcel Duchamp a la Bisbal d’Empordà

La figura de Marcel Duchamp no necessita pas presentació: aquest controvertit artista multidisciplinar és una de les figures clau del segle XX. De semblant visionari, Duchamp va trencar amb tots els convencionalismes artístics de la seva època. Potser per això, el seu nom i, sobretot, la seva tasca artística no és gens lliure polèmica: geni absolut o no tant? D'opinions, ja ho sabeu, sempre n'hi ha per a tots els gustos. I, en aquest tema, la de servidora no és pas important. Un parell de coses, però, ens semblen indiscutibles: la seva influència, ben tangible encara avui, i la seva capacitat per suscitar disputa. Ara bé, de Duchamp, senzillament us en volem explicar una curiosíssima anècdota que el ben vincula amb l'Empordà.

Aquest element, concretament, ha estat localitzat en la seva obra pòstuma: “Étant donnés 1. La chute d'eau 2. Le gaz d'éclairage”. Aquest treball suposa el retorn de Duchamp a la primeríssima plana de l'art modern, vint-i-cinc anys després d'haver-se refugiat en el fascinant món dels escacs. Us provem d'explicar, per sobre, què és i com és aquesta instal·lació.

Tot plegat és un muntatge que s'ha de contemplar a través d'un parell d'espiells, un per a cada ull, realitzats a una antiga porta de fusta. Aquests dos forats permeten observar una paret de totxos que, al seu torn, té una gran obertura. Aquesta esquerda enorme amaga una escena curiosa i enigmàtica a parts iguals: un dona, sobre un pilot de plantes, que jeu nua i boca amunt. La cara se'ns amaga; els seus cabells estarrufats li cobreixen. La protagonista de l'escena té les cames obertes i sosté una làmpada de gas. Aquest darrer element il·lumina cuitadament l'estampa. De fons, hi entreveiem un paisatge campestre amb cascada inclosa. Dit així, tot plegat sembla confabulat a mode de nines russes, oi? Caldria veure-la i experimentar-la en pròpia pell. Potser llavors ens aventuraríem a parlar-ne amb més propietat. Vista la situació, però, ho deixem aquí i passem a l'anècdota.

Què té a veure tot plegat amb la nostra estimada capital baixempordanesa? La porta, ni més ni menys.

Ara per ara, la trobareu a Filadèlfia, ja hem dit que forma part de la instal·lació inamovible de Duchamp i, tota ella, reposa imponent al museu d'art d'aquesta ciutat. No fa pas tant, però, la trobàvem al número 85 del carrer del Sis d'Octubre de 1869 de la Bisbal d'Empordà, en plenes immediateses del centre de la vila. Li devem la curiosa descoberta a Joan Casellas, que l'any 2010, tot observant una fotografia, va saber lligar caps. En aquesta instantània, s'hi observa Tenny Duchamp (esposa de l'artista) a davant d'una casa de la Bisbal, precisament situada en l'adreça esmentada un parell de línies més amunt. La porta de la casa, observada amb deteniment, rebel·la l'enigma: Duchamp va utilitzar una part de la Bisbal per tal de configurar la seva darrera obra. Les marques i la forma de l'entrada són inconfusibles. En aquesta adreça, hi trobareu, encara avui en dia, un antiquari: Antic Bisbal. En la data en la qual la fotografia fou presa, era regentat per Rafael Ponsatí, un conegut de Dalí. D'entre totes les antigalles que es venen i es venien a l'establiment, en destaquen precisament les portes. De fet, es diu que la que va utilitzar Duchamp era l'entrada a mil portes més. Algun valent elucubra algun tipus de simbologia?

Encara hi ha, però, un altre element que podria vincular “Étant donnés 1. La chute d'eau 2. Le gaz d'éclairage” amb l'Empordà i que, a mode de conclusió, ens fa il·lusió d'explicar. Aquesta vegada, el lligam ens fa mirar un pèl més al nord: a l'Alt Empordà. Fixem-nos en el paisatge campestre que es representa a l'obra i que, com ja hem dit, inclou una cascada. Doncs bé, hi ha unes fotografies, prèvies al muntatge de la instal·lació, que proven que Duchamp coneixia bé un espai tan empordanès com el del Salt de la Caula, a la població de les Escaules. Si el coneixeu ja sabeu, i si no ja us ho expliquem, que aquest paratge és precisament conegut per la seva impressionant cascada. La relació, doncs, és més del tipus simbòlica: podríem ser al davant d'una idealització d'aquest paisatge empordanès? Algunes veus agosarades defensen aquesta hipòtesi.